El detonant immediat de la furiosa protesta que va apoderar la capital de Kenya dimarts va ser una sèrie d’augments d’impostos proposats: xílings addicionals que els ciutadans normals deurien al seu govern. La causa subjacent, però, són els milers de milions de dòlars que el seu govern deu als seus creditors.
Kenya té l’economia de creixement més ràpid d’Àfrica i un centre de negocis vibrant. Però el seu govern està desesperat per evitar l’impagament. Els impressionants 80.000 milions de dòlars del país en deute públic nacional i estranger representen gairebé tres quartes parts de la producció econòmica total de Kenya, segons un informe recent de la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament. Només els pagaments d’interessos s’estan consumint el 27 per cent dels ingressos recaptats.
El president de Kenya, William Ruto, havia promogut el projecte de llei d’impostos com a necessari per evitar l’impagament del deute del país, però la violenta reacció a l’aprovació del Parlament va impulsar el Sr. Ruto a revertir bruscament el curs dimecres i rebutjar la legislació que havia demanat. “Escoltant atentament el poble de Kenya”, va dir, “no signaré el projecte de llei de finances del 2024 i, posteriorment, serà retirat”. Ell proposat un període de 14 dies de discussions per traçar un nou rumb econòmic.
El gir del senyor Ruto pot haver calmat temporalment les protestes, però deixa les finances del país més precàries que abans. Fa només dues setmanes, el Fons Monetari Internacional i les autoritats de Kenya havien arribat a un acord sobre un paquet de reformes integrals i augments d’impostos necessaris per aconseguir que el país tingui una base financera més estable.
La revisió de la política, requerida quan l’FMI presta diners a països en dificultats, va advertir d’un “déficit important en la recaptació d’impostos” i un deteriorament de les perspectives fiscals. Els préstecs de l’FMI a la problemàtica nació de l’Àfrica oriental sumen ara 3.600 milions de dòlars.
El tipus de deutes que estan causant misèria a Kenya es poden trobar a tot Àfrica. Més de la meitat de la població del continent viu en països que gasten més pagaments d’interessos que ho fan en salut o educació.
“Els nens d’aquesta generació que avui no tindran educació quedaran marcats per a tota la vida”, va dir Joseph Stiglitz, un antic economista en cap del Banc Mundial. Va assenyalar que hi ha hagut proves creixents que “els països que passen per una crisi no es recuperen, potser mai, on haurien estat”.
La crisi del deute global és l’etiqueta relativament insípida que s’utilitza per descriure els bucles brutals de préstecs i rescats insostenibles que fa temps que han atrapat les nacions en desenvolupament.
En el cas de Kenya, el seu govern va contractar grans préstecs després d’un període d’expansió econòmica a principis dels anys 2000 per cobrir els costos dels projectes d’infraestructures, com ara carreteres, ferrocarrils, preses massives i electrificació rural. No obstant això, aquest darrer cicle de crisi del deute mundial, que es considera el pitjor que s’ha registrat, es va precipitar per esdeveniments molt aliens al control de qualsevol país.
La mortal pandèmia de coronavirus va tancar economies ja fràgils. La necessitat sobtada de proporcionar vacunes, atenció mèdica, roba de protecció als treballadors de l’hospital i subvencions a les persones que no poden pagar aliments o oli de cuina va esgotar encara més els comptes bancaris del govern.
Una guerra entre Rússia i Ucraïna, juntament amb les sancions imposades pels Estats Units i els seus aliats, van provocar que els preus mundials dels aliments i l’energia s’alçaren. Aleshores, els països més rics van frenar l’espiral d’inflació augmentant els tipus d’interès, fet que va provocar que els pagaments del deute s’ampliessin.
A més d’aquests mals, recents inundacions a Kenya va destruir infraestructures i terres agrícoles i va desplaçar milers de persones.
M. Ayhan Kose, economista en cap adjunt del Banc Mundial, va dir aquest mes que “el 40 per cent dels països en desenvolupament, d’una manera o altra, són vulnerables a una crisi del deute”.
Trobar una solució a l’actual trampa del deute en què es troben les nacions pobres i d’ingressos mitjans és més difícil que mai.
Milers de creditors han substituït el grapat de grans bancs a llocs com Nova York i Londres que solien gestionar el deute exterior de la majoria dels països. Un dels nous actors més importants és la Xina, que ha estat prestant milers de milions de dòlars als governs d’Àfrica i d’arreu del món.
A partir de fa més d’una dècada, la Xina va entrar a colze a les files dels principals prestadors dels països emergents i la mida de la seva cartera total de préstecs ara rivalitza amb l’FMI i el Banc Mundial.
En total, Nairobi deu 35.000 milions de dòlars als prestadors estrangers. El Banc Mundial és el principal creditor del país.
A finals de 2022, Kenya devia almenys 6.700 milions de dòlars a la Xina, segons l’FMI. Devia altres 7.100 milions de dòlars als titulars de bons, 3.800 milions de dòlars als països industrialitzats, 3.500 milions de dòlars al Banc Africà de Desenvolupament i 1.900 milions de dòlars als bancs comercials internacionals.
Per evitar l’impagament, països com Kenya es veuen obligats a demanar prestat encara més diners, només per descobrir que la càrrega del seu deute total augmenta encara més. I com més gran sigui el deute, els prestadors menys disposats a oferir finançament addicional.
La Xina ha retallat els seus préstecs en els últims anys, després de concloure que estava assumint massa riscos donant préstecs a països de baixos ingressos. Ha cobrat préstecs anteriors i ha emès menys préstecs nous.
No és l’únic jugador que es retira de Kenya. El Japó i França, així com els grans bancs comercials d’Itàlia, Alemanya i Gran Bretanya també han reduït la seva exposició.
Aquest mes, Papa Francesc convocat a reunió al Vaticà i va demanar la condonació del deute i un replantejament de l’arquitectura financera mundial per gestionar la crisi creixent.
El deute incontrolable, va dir, roba “a milions de persones la possibilitat d’un futur digne”.
Va prendre Zàmbia quatre anys per arribar a un acord amb els seus creditors després que aquest incompliment. Ghana, després de pagar milers de milions de dòlars de deute l’any passat, només aquesta setmana va arribar a un acord amb creditors privats per reestructurar préstecs per valor de 13.000 milions de dòlars. I Etiòpia està lluitant per arribar a un acord.
El Banc Mundial, l’FMI i el Banc Africà de Desenvolupament han ofert línies de vida i han augmentat els seus préstecs a Kenya per cobrir el buit quan ningú més ho faria. Però ells, al seu torn, volen que el govern prengui mesures, com apujar els impostos i retallar la despesa, per estabilitzar les finances del país. En un cop d’ull al peatge que requeriria aquest estrènyer el cinturó, el recent acord amb l’FMI va assenyalar que el país també havia de reforçar la seva xarxa de seguretat social.
“Com ompliu aquest buit d’ingressos fiscals?” va dir David Shinn, antic oficial del servei exterior dels Estats Units a l’Àfrica i professor de l’Elliott School of International Affairs de la Universitat George Washington. “Quan demanes diners en préstec a una taxa encara més alta que la que estàs pagant, estàs cavant un forat encara més profund”.
Al maig, el Sr. Ruto va dir que confiava que els kenyans eventualment donaran suport a les seves accions. “He estat molt sincer que no puc seguir demanant diners en préstec per pagar els sous”, va dir en una entrevista. “I he explicat a la gent de Kenya que podem triar entre demanar diners prestats o cobrar els nostres propis impostos”.
Tal com va il·lustrar la protesta d’aquesta setmana, aquesta elecció no sembla que el públic estigui disposat a acceptar fins ara.
Declan Walsh a Nairobi i Ruth Maclean a Dakar, Senegal, va aportar informes.